La importància del paisatge en terrasses segons Timmi Tillmann

per Ludovica Schiaroli

La conscienciació sobre els paisatges en terrasses està augmentant considerablement a escala mundial, europea, nacional i local. L’Aliança Internacional de Paisatges en Terrasses (ITLA, per les seves sigles en anglès) és una de les iniciatives civils més importants per protegir, conservar i promocionar els paisatges en terrasses i les cultures afins a tot el món.

Durant el seu viatge per Itàlia, Timmi Tillmann, coordinador de la ITLA, va visitar Manarola i el lloc pilot del projecte Stonewallsforlife. A continuació, podeu llegir una xerrada que vam mantenir amb ell.

L’ITLA es va formar a Mengzi, província de Yunnan (Xina), a la Prefectura del Riu Vermell (Honghe), el novembre de 2010, per «visionaris» que s’hi van reunir amb motiu de la Primera Conferència Mundial sobre Paisatges en Terrasses. Però, com va néixer l’Aliança?

Jo soc antropòloga, i haig d’aprendre dues coses diferents: una té a veure amb el coneixement de la població indígena, i l’altra, amb el mètode adequat per treballar amb comunitats i grups locals.

El 2009, gent de la UNESCO a Bangkok es va posar en contacte amb nosaltres i ens va preguntar si podíem cooperar amb la província de Yunnan, al riu Vermell, a la Xina, per organitzar un simposi internacional. Hi vam anar per visitar la zona i vam proposar celebrar un simposi que inclogués visites sobre el terreny i tallers durant el seminari. En lloc de parlar amb experts, vam recomanar intercanviar idees i elaborar-ne sobre com abordar la situació.

Abans de començar, vaig suggerir que hi intervinguessin agricultors autòctons, perquè, en cas contrari, només hi hauria hagut xerrades d’experts tècnics. Vam formar un grup d’estudiants d’idiomes de la universitat local perquè es convertissin en facilitadors d’aquest taller. Vam organitzar tallers sobre turisme, història… i també tallers separats sense polítics, només amb agricultors i facilitadors. Els vam donar dues tasques: en la primera, els vam demanar: «Si us plau, dibuixeu la vostra casa, els voltants i les terrasses» i dos ancians van dir: «No, no, no dibuixarem». Els altres estaven dibuixant i ho van presentar i es podia veure la diversitat: hi havia tres grups ètnics diferents de nacionalitat presents i no hi havia cap control de l’Estat, simplement estàvem treballant lliurement amb aquests grups.

L’endemà, vaig demanar a tot el grup que dibuixés diferents temes com les llavors, el canvi climàtic o la crisi climàtica, la contaminació per pesticides, el paper de les dones a les terrasses, etc. Em vaig asseure i vaig preguntar: «qui vol dibuixar sobre… la contaminació?», que és el més perillós per a ells. Els dos homes que s’havien negat a dibuixar van dir: «No, no, nosaltres volem», així que es van involucrar perquè sentien que no hi havia perill a dibuixar en aquesta situació.

Després, els diferents grups de treball van presentar els seus resultats i els agricultors van intervenir al final i van dir: «És molt bo sentir els experts parlar del que a nosaltres no ens deixen parlar».

Això va ser com un reconeixement, quan el cap de la Prefectura va parlar, només va dir: «Aquí està tancat» i no hi va intervenir, no va donar explicacions. I així va començar la història de l’ITLA. La idea era dels socis xinesos que eren científics, antropòlegs… Pensaven crear una associació internacional, però després es van adonar que necessitaven l’aprovació de l’Estat i del Partit Comunista i això ho alterava tot. Llavors, vam preguntar: «Quan serà el pròxim congrés?»; hi havia dues persones del Perú, un era un professor d’arqueologia de la Universitat Catòlica que va dir: «Ho farem al Perú».

Aquest va ser el punt de partida i vam decidir que seria una xarxa, una aliança de xarxa i no un institut internacional amb costos elevats… Funcionem sense finançament, sense projecte, només ens comuniquem entre nosaltres, i quan hi ha un projecte podem cooperar, com en aquest cas.

Això va ser com un reconeixement, quan el cap de la Prefectura va parlar, només va dir: «Aquí està tancat» i no hi va intervenir, no va donar explicacions. I així va començar la història de l’ITLA. La idea era dels socis xinesos que eren científics, antropòlegs… Pensaven crear una associació internacional, però després es van adonar que necessitaven l’aprovació de l’Estat i del Partit Comunista i això ho alterava tot. Llavors, vam preguntar: «Quan serà el pròxim congrés?»; hi havia dues persones del Perú, un era un professor d’arqueologia de la Universitat Catòlica que va dir: «Ho farem al Perú».

Aquest va ser el punt de partida i vam decidir que seria una xarxa, una aliança de xarxa i no un institut internacional amb costos elevats… Funcionem sense finançament, sense projecte, només ens comuniquem entre nosaltres, i quan hi ha un projecte podem cooperar, com en aquest cas.

Si Stonewallsforlife vol tenir un suport, ens conviden i cooperem plegats.

Aquesta va ser la creació de la xarxa i, després, els anys 2014, 2016 i 2019, vam organitzar els congressos.

Quines activitats dueu a terme i quin és l’objectiu de l’Aliança?

Combinem idees de diferents socis o membres (tenim 300 membres a tot el món) en més de 30 països. Ens posem d’acord sobre la seva activitat: tenim una bibliografia sobre terrasses, així que publiquem un butlletí que surt cada dos mesos si hi ha material suficient i si tinc temps per fer-lo. El principal objectiu de l’ITLA és actuar en benefici de la naturalesa i de les persones que encara viuen en paisatges de terrasses.

El principal objectiu de l’ITLA és actuar en benefici de la naturalesa i de les persones que encara viuen en paisatges de terrasses.

Aquests dies heu visitat les Cinque Terre, on s’estan duent a terme les obres del projecte Stonewallsforlife. Què opineu d’aquest projecte?

Crec que aquest projecte representa un esforç important, perquè exerceix un paper important en la reconstrucció de la relació entre el parc i la població local. Hi ha una divisió —potser no a Manarola—, però els residents han d’entendre els beneficis que aquest projecte pot aportar-los i que no es tracta només de burocràcia.

Crec que és molt important treballar amb grups i amb gent de fora. Per exemple, aquesta oferta de convertir-se en assessor i cooperar junts. Bé… necessites tenir una funció com a assessor, no quedar-te només en el paper.

Crec que és molt important escoltar la gent que viu el territori.

Wolfgang Sachs, pensador i científic alemany va dir: «No oblideu el coneixement indígena, perquè potser dins de cinquanta anys ho necessitareu; en cas contrari, no podreu sobreviure, perquè les fonts d’energia no són infinites». Per descomptat que hi ha un progrés tecnològic, però hi ha savieses en aquestes 7.000 cultures i hem de tenir una idea.

El paisatge en terrasses és un paisatge fràgil que hauria de protegir-se més. En la vostra opinió, com es podria aconseguir sensibilitzar els ciutadans i les institucions?

Això va en dues direccions: les terrasses han de ser visibles.

Quan vaig estar a Bhutan, vam ser convidats per la seva Reial Universitat i, quan hi vam arribar, vam demanar parlar amb un especialista en terrasses. Ens van contestar que no n’hi havia cap i quan vam ser a la vall hi havia terrasses per tot arreu. Això significa que la gent que viu en aquest paisatge no veu res especial allà.

La gent ha d’estar orgullosa del paisatge i ser-ne conscient. Aquí, a Manarola, les terrasses són visibles, i ha d’haver-hi un intercanvi amb gent d’altres regions perquè puguin formar una aliança, per exemple, amb Catalunya. Aquesta podria ser una direcció.

L’altra direcció és que si tens consciència i visibilitat, llavors pots produir material i influir en els polítics, en els de fora o en la política local.

Necessites guanyar aliats, convèncer-los, fer visibles les terrasses i també tenir alguna cosa a comunicar als turistes que arriben. Cal informar que aquest lloc no sols és pintoresc, sinó que també hi ha una varietat de productes locals procedents d’aquestes terrasses.

És tot un procés: la gent que viu i treballa aquí ha de fer costat al territori.

En la vostra opinió, quin creieu que serà el futur dels paisatges en terrasses també en relació amb el canvi climàtic?

No ho sé, el futur és una cosa que la població local ha de desenvolupar, vull dir que la idea del bancalisme és que els paisatges en terrasses són fonamentals per a la supervivència de la humanitat.

Aquests paisatges existeixen en totes les regions muntanyenques i són l’origen dels nostres aliments des que l’arròs, la patata i el blat de moro van ser domesticats en terrasses fa 5.000 anys. Cal valorar que les terrasses són l’origen de la civilització, llevat de les planàries, perquè els centres de domesticació estan tots en regions de muntanya.

Cal mirar la història (i només) així es pot arribar al futur.

Viure a la naturalesa és una cosa molt especial. Necessitem tornar a connectar amb la gent; aquesta és la meva esperança.

Més informació sobre l’ITLA: http://www.itla.si

*Bancalisme (de bancal) és un terme encunyat per Francisco Leiva de Aranea per al moviment que vol reviure la cultura de les terrasses en termes d’estètica, manera de viure, menjar i vins especials, així com un espai per a l’oci i el benestar. Va fer els esbossos que apareixen en el segon número de la revista de l’ITLA sobre paisatges en terrasses, Journal of Terraced Landscapes, durant la seva visita a la Gomera (illes Canàries) amb motiu del IV Congrés Mundial «Territoris de terrasses i bancals: Re-encantar bancals».