La força del passat en el compromís de la Fundació Manarola
Altres murs, la via megalítica de Beigua
08/11/2021
A Catalunya, una rèplica del projecte Stonewallsforlife
19/11/2021
per Ludovica Schiaroli
El projecte Stonewallsforlife reprodueix a gran escala el que la Fundació Manarola ha fet fins ara. Una entrevista amb Eugenio Bordoni, vicepresident.
«Visc a la part alta del poble de Manarola i tots els dies em desperto, miro per la finestra, veig aquests murs de pedra seca en estat d’abandó, i crec que és una falta de respecte cap a les persones que van treballar-hi intensament en aquesta terra, una falta de respecte al meu pare, al meu avi i a tots els que van construir aquests monuments de pedra.»
Ens ho explica Eugenio Bordoni, vicepresident de la Fundació Manarola Cinque Terre, un dels primers a creure en el projecte Stonewallsforlife i en la importància de restaurar els murs de pedra per a combatre la inestabilitat hidrogeològica i el canvi climàtic.
La Fundació Manarola es va crear amb aquesta missió després de la inundació del 25 d’octubre de 2011: «Després d’aquells tràgics dies (13 morts a la costa i a l’interior, i els pobles de Monterosso i Vernazza gairebé destruïts), la població local necessitava disposar d’una eina eficaç per a protegir el territori i la seva pròpia seguretat», explica Bordoni. Així, l’any 2014, va començar el procés que portaria a la formalització de la Fundació i, l’any següent, a l’inici dels primers treballs de neteja i restauració dels murs en els dos pujols que envolten Manarola, un total d’11 hectàrees de terreny. «És una Fundació de participació», explica el vicepresident de la Fundació. «No té ànim de lucre i persegueix exclusivament l’objectiu de la solidaritat social en el sector de la protecció i millora de la natura i el medi ambient”.
Per què necessitem una Fundació
«Sempre dic que necessitem 10, 100, 1.000 fundacions, no sols a Ligúria, sinó a totes aquelles zones en les quals l’abandó del camp i la despoblació estan posant en risc el territori i els seus habitants», diu Bordoni mentre explica que la Fundació representa un vincle entre entitats privades i públiques, en aquest cas amb el Parc i els municipis de Cinque Terre.
La Fundació Manarola Cinque Terre lloga als propietaris terrenys abandonats o sense conrear, els quals, després de netejar-los i reparar-hi els murs i les rases de drenatge, els lloguen a llarg termini i pel mateix preu a empreses, possiblement locals, que en garanteixen el manteniment.
«L’abandó de les terres és el primer problema que cal abordar”, explica el vicepresident de la Fundació. «Són petites parcel·les familiars abandonades després de la guerra per persones que se’n van anar a trobar una feina menys esgotadora i més remunerada. El primer repte va ser crear una mena de mapa de les terres sense conrear, localitzar-ne els propietaris i començar a treballar.»
«A l’hora d’assignar les parcel·les, el primer que fem és valorar l’element de la contigüitat, perquè les parcel·les es fusionin el màxim possible», continua Bordoni, «i preferim donar-les a explotacions ja presents a la zona, perquè puguin millorar l’economia d’escala». Per descomptat, res impedeix que un operador extern vingui a demanar part d’aquests camps”.
El projecte Stonewallsforlife es basa en aquesta experiència virtuosa amb l’objectiu d’ampliar-la i replicar-la en altres àmbits.
El Parc com a motor del canvi
«Si avui som aquí gestionant un projecte europeu és gràcies al Parc de Cinque Terre, que va creure-hi des del principi i va col·laborar en la seva redacció; i a Ugo Miretti, del Grup ITRB, i al seu amor per aquesta terra», continua Bordoni, mentre explica que l’objectiu, al final del projecte, l’any 2024, és la recuperació de gairebé sis hectàrees de terreny de Manarola, i després replicar l’experiència, amb tota probabilitat, als municipis de Monterosso i Vernazza, i al Parc del Garraf, a la província de Barcelona.
Al costat del Parc que coordina el projecte, hi ha Legambiente —per la seva experiència en ambientalisme científic—, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de Gènova —per fer-ne el seguiment científic— i la Diputació de Barcelona —que té un paper clau en la replicabilitat del projecte en altres zones de la Unió Europea amb condicions similars.
La transmissió de coneixements a través de la solidaritat
Segons Bordoni, només un grapat de mestres són capaços d’ensenyar a construir un mur de pedra seca, i afirma que «el risc és que es perdi la transmissió de coneixements antics, però reprendre el cultiu de les terres abandonades podria representar un important punt d’inflexió per al nostre territori. En aquests moments hi ha unes 25 empreses que etiqueten vi i el venen a Itàlia i a l’estranger, i és aquí on hi ha el potencial de creixement».
Una part del projecte respon precisament a aquestes necessitats, ja que s’hi preveu la posada en marxa de cursos de formació per a les persones aturades o desfavorides, amb la finalitat de garantir la conservació i la transmissió d’aquests coneixements.
Es tracta d’una resposta a la despoblació i a la falta de mà d’obra, alhora que es crea una oportunitat de treball i desenvolupament a la zona.
Una forma especial de felicitat
«Al cap i a la fi, el que fem és preservar el paisatge per a fer-lo encara més bell», prossegueix el vicepresident de la Fundació Manarola Cinque Terre. «Tinc una fotografia on encara es poden veure els patrons de les terrasses i els canals de drenatge; sembla que va ser fa un segle, però és una imatge de 1981. Per a mi, aquest projecte és una espècie d’obra col·lectiva, un exemple de màquina del temps, perquè tornar a veure aquests turons com els va veure el meu pare serà una forma especial de felicitat”.
